Aquesta és una petita reflexió sobre allò que anomenem natura i la seva relació amb els efectes que aquest imaginari va patir durant els mesos de confinament. Es tracta d’una combinació entre pensaments i reflexions originades durant aquelles setmanes, records i memòries dels testimonis a qui hem entrevistat durant el transcurs del projecte. També inclou qüestions sorgides durant el procés de representar diferents cartografies i dibuixos de la Barcelona pandèmica.
Helena Majó
Durant el confinament, la nostra manera de relacionar-nos amb la natura, amb l’entorn i amb els nostres propis cossos es va veure travessada per un canvi de ritme. En certa manera és quelcom obvi, ja que la pausa obligada va situar el món sencer en una excepcionalitat estranya i va donar espai a que la quotidianitat habitual s’aturés i donés pas a una altra relació amb el temps. Al marge de l’angoixa, la por, la confusió i l’estrès viscut en alguns espais i situacions, i independentment de la diversitat d’experiències, intensitats i formes que va prendre el confinament, la major part de la ciutadania va tenir més temps per estar quiet. Vam tenir més hores per desenvolupar una posició més contemplativa respecte el que passa al nostre voltant i per fixar-nos en petites finestres de vida. Encara que sembli una ironia, l’obligació de romandre a casa ens va portar també moments per desconnectar de pantalles i, en alguns casos, per arrelar una mica amb la natura i observar els seus moviments i canvis constants. En el podcast “La ventana del arte”, Miquel del Pozo descriu una revelació similar:
“Quiero traeros un texto de Paul Valery … En él describe la extraña sensación que tuvo un día que estaba paseando por un puente y de repente la belleza de la visión, del paisaje, de la ciudad, del río, le hizo detenerse. Se paró a mirar y describe cómo quedó atrapado, por la luz, los reflejos, la silueta, los edificios... Y, en esa emoción que él siente, se da cuenta que por detrás de él están pasando la multitud de transeúntes que están yendo del trabajo a casa con sus preocupaciones, cabizbajos, que ninguno de ellos se detiene a mirar. Yo estoy viendo el espectáculo y detrás de mí pasa esta sombra de multitud de un lado hacia el otro. ... Me sentía culpable del crimen de poesía sobre el Puente de Londres. Solo yo estaba advirtiendo la poesía que me ofrecía el paisaje, esa maravilla del mundo que tenía delante.” (14:02, Del Pozo, 2022) La imatge prototípica d’una ciutat porta a la ment edificis, construcció, formigó, activitat, gent amunt i avall... Però de cop i volta, en aquest mateix escenari, l’activitat va canviar, va parar i es va prendre consciència del cant dels ocells, de les “males” herbes que creixien entre els panots, dels animals que de sobte es van fer més amos dels carrers que no pas nosaltres mateixos (Rubio, 2020). En terrasses, balcons i finestres, van cuidar-se més que mai les plantes que portaven molts mesos poc ateses. Hi havia temps per fer-ho per causa de la impossibilitat de realitzar moltes altres activitats habituals. No voldria magnificar la idea de que ciutat i natura són termes oposats, no suggereixo que pel fet de que la vida humana s’aturés les altres formes de vida presents a Barcelona tinguessin més força o més espai, sinó que nosaltres els hi vam poder parar més atenció. Justament caldria fugir d’aquelles “clasificaciones ontológicas que realizamos a todo momento con el bello automatismo nacido de una larga interiorización del esquema dualista. Por un lado, un cantero de jacintos, un ciervo bramando o un aflojamiento granítico: la naturaleza. Por el otro, un ramo de flores, una cacería mayor, un diamante tallado: la cultura” (Descola, 2010: 77). És precisament fent borrosa la línia entre natura i cultura, o entre natura i ciutat, que durant els mesos de confinament va augmentar la consciència de tota aquella natura que viu dins la ciutat. Al aturar-se la remor dels cotxes es podien escoltar els ocells. Vam obrir els sentits al fet que nosaltres també som natura, que som fràgils i que habitem un entorn que sovint passa desapercebut en la velocitat de la rutina. Persones entrevistades pel projecte recorden observar des de la finestra un bassal d’aigua que no va desaparèixer durant tota una setmana, el llimoner d’un pati interior d’illa o sortir a prendre el sol allà on es podia. Durant la primavera del 2020, la majoria dels barcelonins vam sortir molt menys de casa, però alhora potser és de les vegades que més ens vam fixar amb tot el que succeeix en aquest exterior. Els arbres brotaven, es feia fosc més tard, entrava més sol al menjador i aquest sol cada dia escalfava una mica més. Una pausa obligada va fer explícit el pas del temps i va fer visible tot allò que es manté viu malgrat els negocis baixin la persiana, encara que les escoles tanquin o que deixem de fer vida al carrer. En certa manera es demostrava que el planeta no s’atura pel fet de que ens deturem els humans. D’una forma similar, vam ser més conscients de la nostra pròpia fragilitat, del que Yayo Herrero sintetitza en els conceptes d’ecodependència i interdependència: “Los seres humanos somos una especie de las muchas que habitan este planeta y, como todas ellas, obtenemos lo que precisamos para estar vivos de la naturaleza: alimento, agua, cobijo, energía, minerales... Por ello, decimos que somos seres radicalmente ecodependientes. Pero además, cada ser humano presenta una profunda dependencia de otros seres humanos. ... Esta segunda dependencia, la interdependencia, con frecuencia está más oculta que la anterior. En nuestras culturas se vive de espaldas al hecho de que las personas estén encarnadas en cuerpos que son vulnerables y que, con el paso del tiempo, envejecen, enferman y mueren” (Herrero, 2013). Testimonis diversos de persones que hem entrevistat per al projecte descriuen el confinament com un temps per a cuidar-se, de descans i de pausa. Més enllà de mirar més el cel per la finestra, qui va poder va tenir també un moment durant el qual mirar una mica endins, estar amb un mateix i inclús reconèixer els propis límits i el propi malestar. Ens relaten moments de lectura, d’escriptura, de reflexió i també d’esport, de sortir al terrat a estirar les cames, de pujar i baixar escales de veïns o de seguir vídeos de ioga, de dansa i de flexions. Durant setmanes, d’alguns armaris només en va sortir roba d’esport i d’estar per casa i en algunes llars de cop es va cuinar menjar més saludable. Els nostres cossos i les nostres ments també son fràgils, també necessiten l’estima i l’atenció que no sempre els dediquem. Es va mostrar clarament que hi havia uns cossos més fràgils que d’altres, però que el de tots ho era, tots teníem un risc d’emmalaltir, i alhora tots necessitàvem d’una manera o altra el contacte per digerir el moment que estàvem vivint. Va aparèixer una línia tensa entre el contagi i el cuidar, entre l’atenció i la solitud, entre el desig i el risc d’encomanar el virus a aquelles persones properes que podien ser més vulnerables. Justament aquelles mateixes que sovint més cura necessiten. Però en algun punt vam entendre que la salut no és només mèdica o sanitària, la salut també és social, també es física, també és mental, relacional i emocional, ja que en un determinat moment va ser saludable sortir. Es va fer explícit que necessitem respirar, necessitem moure’ns, necessitem sortir a prendre l’aire. Estar a l’exterior, en contacte amb l’oxigen, la llum, i la vegetació, va guanyar posicions en la nostra escala de valors. La necessitat de sortir, i el desig d’acostar-se a uns espais en concret, sumava més encara a tenir present la natura com a una garantia de salut. Al segle XIX, el pensador Henry David Thoreau va dir: “Cap a l’est només hi vaig per obligació, però cap a l’oest hi vaig del tot lliure. No hi ha cap negoci que m’hi porti, cap allà” (Thoreau, 1862). I aquelles setmanes del 2020, tots vam sortir de casa una mica més lliures. Tot i les restriccions horàries i la regulació, sortíem més per gust, per desig, per acostar-nos a la natura i a nosaltres mateixes, i menys perquè haguéssim d’anar a cap lloc concret. Al realitzar una cartografia dels llocs de passeig i trobada a la ciutat de Barcelona, un exercici en què intentàvem identificar els espais que més es van freqüentar a cada barri, ens vam adonar de que, en molts dels eixos de la ciutat que estàvem destacant, ens faltava activar una capa molt concreta: els parterres. El passeig de Sant Joan, el carrer Marina o l’avinguda Diagonal, comptaven molts d’ells amb condicions similars: voreres amb zones ajardinades, espais prou amplis com per veure un tros de cel seguit o més abundància de vegetació que no pas els carrers de l’Eixample. Al representar els espais públics i quan identificàvem els parcs de la ciutat es feia evident que la presència de verd augmenta a mesura que ens apropem als marges de la ciutat. En aquests marges trobem barris que en molts altres aspectes viuen realitats molt més dures, però tenen molt més propers i accessibles els límits naturals de Barcelona: Collserola, el mar, Montjuïc i els rius Llobregat i Besòs. La presència o proximitat de verd però, no necessàriament implica que es donin les condicions per aprofitar aquest avantatge. Falta que les realitats socials en el sí del dia a dia atrafegat permetin el temps per gaudir-ne. Entre precarietat laboral, tasques domèstiques, inestabilitat habitacional, irregularitats administratives, o tants altres factors que travessen la manera com vivim la ciutat, l’ús de l’espai lliure i verd també es veu subjecte a una diversitat de situacions. Tot i així, sí que és cert que en matèria d’espai verd, Trinitat Nova o el Raval són realitats radicalment diferents. Cal matisar també la importància que pren la resta de l’entorn natural de fora la ciutat per tota aquella població que a la mínima va instal·lar-se més enllà del límit municipal de Barcelona o que va fugir evadint les restriccions. Durant el que va seguir d’any, la limitació de sortir de la ciutat va fer explícita la mancança d’espais, i això posa de nou sobre la taula els privilegis associats al contacte amb la natura. Alguns testimonis relaten com al desconfinar-se buscaven espais naturals i com van tenir la necessitat de sortir de la ciutat. Però, qui es pot permetre sortir cada cap de setmana? Qui treballa a Barcelona però pot viure en una casa amb jardí al Maresme, al Vallès o al Baix Llobregat? Qui es pot permetre pagar-ho dins la mateixa ciutat? Qui gaudeix de tot el verd privat de les zones altes? Qui, després del confinament, s’ha instal·lat a teletreballar en una segona residència reconvertida en habitatge principal? El geògraf Elisée Reclús destacava que “fomentar la innata tendencia del hombre a vivir cerca de la naturaleza, su instintivo sentimento de naturaleza que busca salir de la ciudad al encuentro de la naturaleza: no se trata sólo de no dañar a la naturaleza, sino de disfrutar también en positivo de sus efectos benéficos, de la vivencia en su seno que toda persona estima, aunque sea sólo temporalmente, y de la que, por muy concentrados que vivamos jamás podremos prescindir” (Oyon, 2017). I com es pot democratitzar l’accés a la natura quan tantes altres necessitats no estan cobertes? Sens dubte, la visió romàntica i idealista que entona aquest text és també una qüestió de classe. Un dels aspectes que exemplifiquen la desconnexió respecte l’entorn natural és el proveïment d’aliment a la ciutat. Com passa en tants altres textos previs a la pandèmia, Carolyn Steel ens pronostica un sistema alimentari fràgil: “Buena parte de la comida que comeremos la semana próxima ni siquiera ha llegado todavía al país. Nuestros alimentos se entregan «justo a tiempo» desde todos los rincones del mundo: difícilmente se puede decir que sea un sistema diseñado para resistir una crisis repentina” (Steel, 2020: 160). La pandèmia ha estat una d’aquestes crisis. Però també és qüestió de classe qui acaba assumint-ne les conseqüències. De tots els testimonis recollits pel projecte, on més s’ha visibilitzat la realitat del camp és en el de qui estava al pavelló d’emergència de la Fira de Barcelona, habilitat per a persones sense llar i que justament van acabar el confinament anant a Lleida a "fer la fruita". La resta de la població de Barcelona, però, sovint viu molt allunyada i desconnectada dels territoris que ens alimenten. Com en molts altres aspectes vivim d’esquenes a la nostra condició de natura: “Si quisiera ponerme antropomórfico y metafórico yo concluiría que el COVID-19 constituye una venganza de la naturaleza por más de cuarenta años de grosero y abusivo maltrato a manos de un violento y desregulado extractivismo neoliberal” (Harvey, 2020: 88). Un conjunt d’abusos que en el fons parteixen de la mateixa base d’un sistema inconscient amb la vida. De la premissa d’ignorar que la natura i les persones necessitem afectes, necessitem descans i no jornades infinites a feines mal pagades. Necessitem espais dignes i sans on descansar i no patir per si un desnonament ens deixarà al carrer. Necessitem cuidar-nos i deixar-nos cuidar, compartir malestars i digerir emocions sense haver de pagar la factura inassolible al psicòleg, per no dir la de la llum o l’aigua. En definitiva, el confinament va suposar una pausa. Des dels barris autoconstruïts de Torre Baró on es cuidaven les plantes del jardí fins a la tenda de campanya a Montjuïc on s’allotjava una parella desnonada, va ser un silenci momentani que va viure tothom, el brogit de la ciutat va parar. Com ens expliquen la Montse i l’Andrés: “Normalmente o sonaban las campanas o las bocinas de los puertos o sonaban las alarmas de los bomberos o los cláxones de los coches y de repente se quedó todo mudo y la imagen congelada. Eso también me generó un poco de miedo, un poco de pánico, en el sentido de que esto tenía que ser más fuerte de lo que parecía. … El puerto se paró, pero, vamos, es que parecía que habían dado al botón para que se quedase todo quieto. Era como una imagen congelada. … El silencio total. Y me dije ¿es real lo que estamos viviendo o estoy yo en un sueño? ¿qué es lo que está pasando?” Aquelles setmanes vam fixar-nos que plovia tres dies seguits, vam regar amb més cura els testos i, com es narra en un altre fragment de la primera cita del text, vam ser més conscients dels canvis de la natura: “Hacía tiempo que tenemos unas orquídeas en casa, y cada año florecen, nunca las había visto florecer como cuando estábamos en casa. Cada día iba viendo cómo se abrían, las dibujé. Tenía tiempo, me puse a dibujarlas, y cada mañana las miraba, y como iban cambiando y también marchitando. Nunca miré con tanta intensidad esas flores; que las tenía, las tengo allí en casa. Y al año siguiente, cuando ya no estábamos confinados me dije a mi mismo, las tienes que volver a mirar con la misma intensidad. Y no fui capaz.” (Del Pozo, 2022) I aquí es planteja la pregunta de què n’ha quedat de tot plegat? Dos anys més tard sembla que tornem a girar l’esquena a la nostra condició d’éssers fràgils i dependents. Ràpidament, hem deixat d’escoltar la remor del vent entre les fulles, hem oblidat dedicar una estona als nostres cossos, o hem perdut el moment de fixar-nos si ja no veiem al veí del segon perquè han brotat els arbres del carrer de casa. A alguns potser els ha quedat l’hàbit de sortir a caminar més sovint, i comptats espais de la ciutat encara noten la pressió d’aquells que van descobrir-los en desconfinar-se. Però, en general, tornem a la velocitat habitual de la ciutat. Tornem a ser "transeünts del London Bridge" que no tenen el temps per fixar-se en el que passa al seu voltant. Tot i els aiguats, onades de calor, sequeres, incendis i inundacions dels últims mesos, hem tornat ràpidament a celebrar la “recuperació” del turisme, a comprar sense atenció a la procedència dels productes del supermercat, i a omplir els carrers de Barcelona de cotxes, soroll i activitat frenètica. Potser una altra pausa obligada ens torna a posar de manifest aquesta condició fràgil, o potser hi ha qui individualment sí que ha modificat alguns dels seus hàbits per a viure una vida més sana, però també cal mantenir present com aquesta “altra” salut més enllà de la sanitària es troba entrellaçada, o desplaçada, per un context econòmic, un ritme vital accelerat i unes possibilitats clarament diferenciades segons les realitats socials de cadascú. :::::::: Referències bibliogràfiques: DEL POZO, M. (2022). ¿Cómo decide un artista «el asunto» de sus cuadros? Recuperat el 24 de setembre de 2022: https://play.cadenaser.com/audio/1663867121455/ DESCOLA, P. (2010). Más allá de la naturaleza y de la cultura. En L. MONTENEGRO (Ed.), Cultura y naturaleza (p. 75-96). HARVEY, D. (2020). Política anticapitalista en tiempos de coronavirus. En Sopa de Wuhan (1a ed., p. 188). ASPO (Aislamiento Social Preventivo y Obligatorio). HERRERO, Y. (2013). Miradas ecofeministas para transitar a un mundo justo y sostenible. 30. OYÓN, J. L. (2017). La Ciudad en el joven Reclus 1830-1871: Hacia la fusión naturaleza-ciudad. Viaducto. RUBIO, G. (2020, maig 20). Els humans no som el virus. directa.cat. https://directa.cat/els-humans-no-som-el-virus/ STEEL, C. (2020). Ciudades hambrientas: Cómo el alimento moldea nuestras vidas. Capitán Swing Libros, S.L. THOREAU, H. D. (1862). Caminar (M. Espasa, 2017, Trad.; 6a ed.). Angle Editorial.