L’excepcional i el quotidià: vida captiva i mort exposada durant la pandèmia
Marta Llorente
Una de les reflexions del projecte es centra en la vida quotidiana a la ciutat de Barcelona que va haver de girar-se cap a si mateixa, en un procés d’introversió inesperat i forçat. Tracta de pensar el viscut a l’interior de les cases, o inclús més enllà, en els espais transformats que s’obriren d’altra manera a la ciutat mateixa. Contraposa la rutina alterada d’aquests hàbits amb l’excepcionalitat de la situació, i especialment, amb la vivència de la mort que va ser exposada i viscuda de forma també excepcional. Els canvis observats no es limiten als hàbits espacials, sinó que, més enllà, es veuen com a alteracions experimentades en la consciència i la imatge de nosaltres mateixos que es va desenvolupar en la intimitat.
S’explica també la possibilitat de pensar amb rigor allò quotidià, com a alguna cosa que avui és possible a partir de les propostes de les ciències socials que han rellevat el seu valor ideològic i cultural. Pensar els canvis obrats en les nostres costums més privades tracta de construir, al llarg de la recerca, una imatge diferent de la representació arquetípica d’aquests difosa pels mitjans.
A més a més de revalorar l’experiència més íntima i secreta, en certa manera velada i inclús clandestina, davant la mirada pública, de les formes de vida que es van desenvolupar durant el confinament. Conjuntament, s’explora la possibilitat de reconstruir la visió de la mort que va ser difosa durant l’etapa més letal de la pandèmia.
Es tracta, finalment, de revisar l’empremta que aquests canvis han deixat a la nostra memòria i les possibilitats de transformació dels hàbits que comporta el fet d’haver-los viscut.
Arquitectes durant la pandèmia. D’allò professional a l’àmbit més humà, el cas del COAC-Barcelona.
Sandra Bestraten
La pandèmia va suposar un repte per al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya - COAC, però sobretot, un exercici de servei cap als professionals de l’arquitectura. Vam assumir un rol d’acompanyament sobre els canvis normatius, les mesures sanitàries i vam transformar i adaptar la institució al món virtual per poder seguir prestant tots els nostres serveis, també la formació. Vam reivindicar a les institucions ajudes pel sector i vam oferir el nostre know-how com arquitectes en la creació i adaptació d’espais per a usos sanitaris.
També vam seguir la nostra funció cultural, traslladant tota la nostra oferta a l’àmbit digital per fer-la accessible i propera des de casa a tothom, així com promoure la reflexió i el debat sobre l’habitatge i la ciutat durant el confinament i des-confinament sobrevingut per la Covid-19. Però davant tantes incerteses, l’acció més important i novedosa del COAC va ser el reconèixer la vessant humana dels seus col·legiats i col·legiades, acompanyant i donant el suport individualitzat a aquells que afrontaven més dificultats personals o econòmiques durant la pandèmia, obrint el camí de la humanització de la institució col·legial.
Representar la fragilitat: una col·lecció incompleta d’apunts i mapes de Barcelona
Isabel Crespo
La robustesa del nostre benestar pot fallar. Com el vidre, que ens adonem que és fràgil quan es trenca. La pandèmia sanitària que hem passat i el confinament que hem viscut han fet evidents la fragilitat de la ciutat, però també les fortaleses que la poden salvar. El dibuix, en totes les seves formes, ha estat l’instrument clau per a comprendre y explicar els límits i derives de la fragilitat. Els arquitectes acabem de comprendre el mon dibuixant. Estem habituats a treballar amb la complexitat. El dibuix ens permet conèixer les jerarquies, prioritzar unes coses per damunt d’altres i poder comparar coses anàlogues. La representació de la fragilitat, en el projecte, participa de moltes òptiques, de moltes maneres d’identificar les febleses d’una ciutat aparentment robusta. Després d'aquests mesos de treball hem entès què s’ha trencat, què s’ha perdut i què ha reviscut amb una nova versió. Hem proporcionat un context històric, espacial i social a les dades, als fenòmens estudiats, a les anècdotes recopilades i als testimonis entrevistats. Hem establert un mètode útil per a comprendre aquestes facetes de la ciutat sense les quals no tindríem la seva imatge completa.
En del projecte hi ha hagut dues fases successives i solapades: Una primera fase, els dibuixos de cerca, per construir l’ideari, per definir conceptes i fer reflexions basades en certeses; aquí s'inclouen els mapes d’informació i els mapes itinerants fets a mà. La construcció d’un gràfic-calendari de la història de les restriccions viscudes a la ciutat de Barcelona durant la pandèmia, del que en diem “semàfor”, també ha engendrat noves possibilitats d'anàlisi. La segona fase és la dels dibuixos de troba que tenia el propòsit de comunicar aquestes reflexions entre els membres de l’equip o dirigits a altres persones, i també de deixar plantejades les preguntes que ens han quedat per respondre.